Pedraforca pel refugi Lluís Estasen

Balcons a la falda del Pedraforca, amb una rampa adaptada, sobre la cara nord del massís, la vall de Gresolet i la serra d’Ensija.

Refugi inaugurat el 1949 en honor de l’escalador Lluís Estasen, a la jaça dels Prats, al peu de la paret nord, amb una font. Al costat, un pal indicador: cap al coll del Verdet es pren el PR-C 123, amb marques blanques i grogues.

El camí va cap a ponent, gairebé pla, per un bosc de pi negre i boix, sota unes parets que s’escalen des de començaments del segle XX. És la cara més freda i ombrívola de la muntanya: fins ben entrada la primavera hi queden congestes. Travessa canals amb blocs grossos, com la de Riambau i la del Verdet, freqüentades a l’hivern per escaladors de gel, i passa per la balma de la Rua Gran, on el camí voreja un esperó per una cornisa una mica aèria. Seguiu les marques: hi ha un corriol ben fressat que s’acosta massa a la paret i us trauria de la ruta. Passada la balma, el camí gira cap al sud i remunta la canal del Verdet per la dreta, fent llaçades.

Coll al peu de la canal, entre les valls de Saldes i de Gósol, amb una estaca i una fita que marquen el camí. Es veu Gósol. El PR-C 123 continua cap a Gósol; per al cim, el camí puja cap al sud, amb fites i marques només grogues, fins al peu de la muralla.

Canal de roca calcària equipada on cal grimpar. Des de dalt ja es veu el cim. Hi ha punts pintats de groc a les roques que marquen el pas més bo, i cables o cadenes en els trams més drets: comproveu que siguin en bon estat. La roca és bona, però en molts llocs és polida i rellisca pel pas de tanta gent, i fins ben entrat el bon temps hi pot quedar gel. Com que hi puja molta gent, és fàcil que caiguin pedres: porteu casc i aviseu si en feu caure alguna.

Seguint les marques de pintura, per un terreny on cal fer servir les mans, s’arriba al cim més alt del Pedraforca, amb el Calderer (o pic Central) i el pic de Cabirols al costat. Pel camí es passa pel cim Nord, el cap de la Canal Roja, amb una fita gran, i el cim de la Grallera, separats per bretxes; l’última grimpada surt de la carena per lleixes i una canaleta del vessant sud. La vista abasta d’Andorra i el Cadí fins a Osona, passant pel Capcir i el Conflent, la Cerdanya, el Ripollès i la Garrotxa; a baix, el refugi, el santuari de Gresolet i tota la vall de Saldes.

Diu la llegenda que el castell que els sarraïns hi havien aixecat en una nit, amb l’ajut del diable, el va destruir sant Miquel, i que la muntanya va quedar amb forma de forca. També s’explica que la nit de Cap d’Any s’hi apleguen les bruixes.

Es baixa a la collada entre els dos pollegons i, sense entrar a la tartera, pel camí de la dreta fins al refugi i el mirador. Els dos pollegons són de roca calcària i l’Enforcadura, de margues més toves que l’erosió s’ha endut: d’aquí ve la forma del massís. La tartera de Saldes és un hàbitat fràgil, malmès per la gran afluència de gent.